15 -- REBAIXES -- DEIXALLES

56.- Quan et diuen podríem fer, no és que volen que facis, que ho tiris endavant i si surt bé et diguin que ells han set els promotors?

57.- Cosa que agraeixo és el no ser famós o mediàtic per que no em cal anar engavanyat amb el vestit d’etiqueta, corbata, rellotges, polseres, etc.. Els no famosos som més lliures en vestuari ? encara que en compte corrent fem aigües i necessitem travessa o Loto o... per entrar en la fantasia dels famosos. ( Diner, fills meus, diner.) Ens podríem fer famosos per seguir altra moda, en la que com pobrets fem el que volem si ens deixen... que ja és molt.

58.- Les paraules son les ames de les persones. Han entrat a sac dins seu. Que faríem sense elles, gesticulacions, ganyotes per fer-nos entendre, per demanar ... qui sap si clemència.

59.- Tenir la feblesa de que et sàpiga bo el que fan els altres i felicitar-te de l’encontre del plat de les viandes que menjaran els altres, és una renuncia a l’orgull que molt sovint no es demostra en els ser humans.

60.- La sort s’ha de desitjar, però també esgarrapar al temps per trobar-la. Com la pluja,si vols mullar-te no obris el paraigua.


61.- Asseguem-nos a parlar, explicar, confrontar fins a discutir i criticar, no alcem el braç i llencem el peu contra l’altre sense escoltar.

62.- Uns prefereixen anar a guanyar, jo anar a ser. El primer gavella pertinences que poden ser d’altres, en canvi la distribució ens hauria de fer iguals. Anar a ser, crec que és collir el que ens pertany i que amb esforç ho hem d’assolir.

63,- Que la veritat és la de cadascú i tothom vol la seva de veritat, és consubstancial. En la reflexió ens concedeixen solament les sobres i renuncien a la nostra veritat? És possible. Quan dos enfrontats cadascun accepta sols la seva veritat es promou un conflicte, que pot arribar a conseqüències insospitades, per que les veritats com les persones volen ser-hi, han de ser-hi i més si han de demostrar que la seva veritat, és única, vertadera, incombustible..., i quantes coses més.

64.- Tots fem política, la nostra, encara que ho neguem. Som nosaltres que ens plantem a l’escenari i allí actuem. Uns volen fer d’actors, altres imitar, altres es queden en l’intent. Crec que si tots esmercéssim el nostre JO a la comunitat sense perruques postisses, ni nassos de pallasso, la gent ens creuria, ens veuria autèntics.

65.- Les amants, els amants deuen ser els personatges que s’adjudiquen una feina de coixí i llençol per alleugerar a un dels conjugues, parella o com vulguem dir-li. Ara, que això, com tot treball ho facin o no esmerçant els costos dineraris, sentimentals, etc. ja son figues d’altre paner.

66.- Volem que ens atenguin, que estiguin per nosaltres, però després, en fem cas del que ens en ha fet cas, quasi diria que abandonem la trinxera i que ens deixin lliures, que no ens molestin. Això del pèndul de, ara per a mi, ara per a tu, no ho hem comprés encara... i potser no ho comprendre’m ja mai.

67.- Que ens molestin, no!! Tractem a l’altre d’ignorant quan solament és desconeixedor i per això pregunta. No contestem. Podem fer-ho? L’altre que ignora, però que no és ignorant s’espavila i si troba bon jaç ens abandona. Per que si ens consulten i no responem..., és com l’aigua al trobar l’azud o l’enclusa s’embassa i al fi es sobreïx i marxa a altre destí.

68.- Una manera de perdre el temps és no perdonar sigui com sigui. Així les hores passen i tot continua igual... Per això la maldat s’engreixa?

69.- Quans n’hi ha que posen oli a la paraula, mentre altres amb el porronet de vinagre a la ma ho agreixen. Per què?

70.- L’acariciaren tant i ho tomava, li agradava, fins que li escaldaren les galtes, aleshores, ja no li semblaven tant dolces les fineses de la ma acariciant..