32.-27-1-18
Un instant és un sospir.
Arriba i marxa deixant pas
a altre que ja se’l menja,
fent lloc al que ve darrere.
Vaig viure un instant
que s’escapolí del patró...
Es quedà arrossegant l’ala
i degué endormiscar-se
escrutant i esperant el futur ?
Els instants quasi es calciguen.
Volen entrar en el quadre
i fins s’atropellen...Son únics.
Qui hauria parit a aquell que
temps i temps sense saber d’ell
no deixava posició al següent ?
Com que no podien passar
s’amuntegaren com volcà
tots vius amb ganes de camí
i tenien un atzucac privant
dels instants seu esdevenir normal.
Seria un instant abstracte,
prepotent i avariciós
que robava quant podia
deixant als companys gelats.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.- 27-1-18
