Fins al Tormo arriba la boirada.
Els núvol s’esquincen a estrip
com cames de canalla inquietes
que corre i cau com cabres
per abruptes camins pedregosos
per pellar-se amb sang els genolls...
Sorgirà el sol o be ens plourà gota grossa ?
Sembla que el plor es fabrica...
Sembla que el riure es a punt d’esclat...
La natura sàvia té a ma el pèndul.
Mentre uns ploren, altres se’n en riuran.
La misèria de la comprensió situa
a la nuvolada com canalla
que s’esquinça les seves carns :
total per ploure o obrir al sol el finestral.
Ai, Tormo, quanta penúria i mesquinesa
passa fregant-te teva pell ancestral.
DE REBAIXES 16.-ANTON.-T.E.- 23-11-16
