LA FONT... aquarel·la

Ronser, assegut en el seti de pedra

contemplo amb gust la font...

Un dia havia sorgit ella d’entre dos pedres

i son rajolí per molts era estimat, d’altres odiat.

Un caminet desembocant a una placeta ens conduïa allí.

Pi i alzina i arboç hi feien bona reverència...

Romer i farigola i cassanella alegraven el solar

i la font, que contínuament raja, es la joia del lloc.

Un repòs en vella pedra, sap tenir-la  el vianant

que busca la natura per llegir-la i escoltar-la.

Una parada omple de llustre, entra en ventre l’aigua

i és l’aigua amiga que consola i  satisfà

i entra en la paraula tot l’ambient que escolta...

Amfiteatre on el caçador, parlador de veu i escopetada,

que remena en oïdores orelles la seva arenga,

busca la caça que vol que caigui a ses peus...

És la paraula que al so del rajolí s’exalta

i es transforma en melodia que desperta  consens...

No us apropeu per quedar-vos quiets i embadalits,

Hi ha fonts que son com serpents hipnotitzants

que lliguen al seu ball a qui els escolta inconscient.

Quants improperis i anatemes han brollat  que escoltats

han embadalit i canviat destins que mai s’haurien previst...

I la font, la font contínuament raja fent adeptes i contraris

Però sempre raja i raja i raja sense descans....

Ronser, assegut en el seti de pedra

Contemplo, també, els desoris que causa la font...!!

DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.-14-5-16