L’ANTON
DEL GATS 2.- CRÒNICA D’UNA PEDRA.-10-5-15
Els
cinc menuts segueixen amunt i avall donant guerra, fan corredisses, s’arremeten,
es sotmeten amb ungles i queixals i de tant en tant algun fa algun miol agre,
ja que el germà ha clavat la forquilla... Si les cortines dels finestrals estan
baixes en sa forma normal, pugen aferrant-se a elles com si fossin alpinistes...
La guerra està oberta i va a més... Jo els dic, tapeu la tassa del wàter, que
tal com van, algun dia en tindrem un que es banya si tenim descuit i tot és
possible amb la canalla... i ja em direu...Una de blanqueta i parda que és
l’única femella, li agrada posar-se al coll nostre i fins ,avui, ha aterrat a
la meva calba i semblava un colomet... La Mel, la gata vella ja els suporta una
mica, ara de tant en tant un bufit i la pota la allarga i els llença la
bufetada i ells a córrer... Ja se l’han fet seva... Tal com creixen, aviat
hauran d’anar al seu destí....
I ara que parlo de destí... Fa anys que en
tenia a la Granja, ara, no... Procurava que fossin mansos i amb un gos tequel,
( salsitxa) el RAI, en fèiem de tot color.
A una mare molt bona n’hi anava guardant algun per refer les baixes que
les raboses a les nit al descuidat se’l feien seu...Un mascle negre blanquinós
i amb un ull de color blau i l’altre de color verd rememorava a ALEXANDRE
MAGNE..( Aquesta parella va durar anys.)... i el varem batejar com ALEXANDRE i
fins ens seguia amb aquest nom... Tenien unes batusses amb sa mare que
l’arremetia i el feia pujar a uns ametllers molt alts i quan el tenia a dalt,
l’arraconava a la rama més prima fins que al final els dos a terra i a córrer
cap a un altre arbre... Jo crec que l’entrenava contra les raboses que a les
nits passaven per totes les granges a veure que pescaven i, naturalment, el que
no anava lleuger ja sabia que un dia o altre acabava a les dents de la
guineu... Amb aquestes el RAI que també els seguia el joc devia fer de guineu i
de vegades entraven en el vedat on feia hortalissa i allí si els arreplegava el
meu bastó els feia anar pel camí recte, també alguna pedra llançada contra
d’ells o algun terrós ...i sempre
s’escapava algun guec o miol a més d’algun crit agre que els feia posar en
guàrdia... Vaja records... Una forma de perdre el temps em va dir una persona
al·legada, jo en dubto , el conservar-los era una seguretat que rates, ratolins
i taus anaven a altres restaurants...
A
veure si torno amb més tonteries d’aquestes...
ANTON.-
T.E.- 8-5-15.
..............
