Havia dat tantes voltes
que es sentia atontat.
Una baldufa li faria competència
en seu digne afer
i el seu mon volgut, propi,
el rebia sempre amb la nafra...
- Per què corres com esperitat ?
D’antuvi firmà un pacte amb el córrer...
No ens estranyi, la pressa
pot fer-nos favor i arribar al lloc,
a la cadira, al cim, al espai lliure...
Ser el primer en captar l’evolució
d’autoritzar-se el privilegi
de ser el qui mana amb manà o sense.
Clar, tot això porta cansament...
S’ha d’estar pendent del córrer...
Vist neutralment es considerava
un bogina imprés en aquell cervell
que corria i corria per arribar primer.
Aquell dia, esbafegant, no va arribar
i ara se’n dava compte. Per què apressar-se
si ja no seria el manamàs, el prepotent ?
Si traient el reble del camí funcionés,
Però els pedrots ja no els mouria...!!
Avui, es posaria a la fresca del arbre vell...
DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 13-7-16
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada