No ressuscitaré paraules
que incomodin els meus llavis.
ni conservaré paranys
que ennueguin l’història feta parla...
Jauré a la sorra escoltant l’ona
i la salabró conservarà el deix
d’aquells moments d’estès somni
allí, on les peuades marcades
les besava el fluix i reflux de l’ona...
Eren llavis que com abelles
posaven el seu nèctar a la sorra,
eren temps de glòria del meu segle
quan els neguits fugien esperitats
i la calma dormia amb el so de l’onatge.
DE REBAIXES 16.- ANTON.- T.E.- 1-7-16.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada