L'ANTON DELS GATS 2.- CRÒNICA D'UNA PEDRA

L’ANTON DEL GATS  2.- CRÒNICA D’UNA PEDRA.-10-5-15

Els cinc menuts segueixen amunt i avall donant guerra, fan corredisses, s’arremeten, es sotmeten amb ungles i queixals i de tant en tant algun fa algun miol agre, ja que el germà ha clavat la forquilla... Si les cortines dels finestrals estan baixes en sa forma normal, pugen aferrant-se a elles com si fossin alpinistes... La guerra està oberta i va a més... Jo els dic, tapeu la tassa del wàter, que tal com van, algun dia en tindrem un que es banya si tenim descuit i tot és possible amb la canalla... i ja em direu...Una de blanqueta i parda que és l’única femella, li agrada posar-se al coll nostre i fins ,avui, ha aterrat a la meva calba i semblava un colomet... La Mel, la gata vella ja els suporta una mica, ara de tant en tant un bufit i la pota la allarga i els llença la bufetada i ells a córrer... Ja se l’han fet seva... Tal com creixen, aviat hauran d’anar al seu destí....

 I ara que parlo de destí... Fa anys que en tenia a la Granja, ara, no... Procurava que fossin mansos i amb un gos tequel, ( salsitxa) el RAI, en fèiem de tot color.  A una mare molt bona n’hi anava guardant algun per refer les baixes que les raboses a les nit al descuidat se’l feien seu...Un mascle negre blanquinós i amb un ull de color blau i l’altre de color verd rememorava a ALEXANDRE MAGNE..( Aquesta parella va durar anys.)... i el varem batejar com ALEXANDRE i fins ens seguia amb aquest nom... Tenien unes batusses amb sa mare que l’arremetia i el feia pujar a uns ametllers molt alts i quan el tenia a dalt, l’arraconava a la rama més prima fins que al final els dos a terra i a córrer cap a un altre arbre... Jo crec que l’entrenava contra les raboses que a les nits passaven per totes les granges a veure que pescaven i, naturalment, el que no anava lleuger ja sabia que un dia o altre acabava a les dents de la guineu... Amb aquestes el RAI que també els seguia el joc devia fer de guineu i de vegades entraven en el vedat on feia hortalissa i allí si els arreplegava el meu bastó els feia anar pel camí recte, també alguna pedra llançada contra d’ells o algun terrós ...i  sempre s’escapava algun guec o miol a més d’algun crit agre que els feia posar en guàrdia... Vaja records... Una forma de perdre el temps em va dir una persona al·legada, jo en dubto , el conservar-los era una seguretat que rates, ratolins i taus anaven a altres restaurants...

A veure si torno amb més tonteries d’aquestes...

ANTON.- T.E.- 8-5-15.

..............