135.- 16-5-18.
Li feia llàstima, sols sabia dir NO.
Quan l’esperit
que ha de fer el miracle,
no vol,
la carn és com
morta.
Deixem que la
negació visqui,
que la fosca no
accepti la llum.
Dia vindrà
que la nuvolada
deixi pas a l’or
lluent de la claror.
Contra voluntat
de la corrent
la barca no
navega tranquil·la
i els rems no
son prou
per salvar
l’impuls de flux d’aigua.
DE REBAIXES 18.-
ANTON.-T.E.- 16-5-18.
...................
136.- 17-5-18.
ENS HA DEIXAT LA
MARE DE PEPITA BLADÉ,
LA SRA.
CLEMÈNCIA M.
Escrit d’Anton
Fortuño.- 17-5-18
Te’n has anat
cap al núvol poc a poc
com fulla que
vola al vent i no retorna.
Papallona
cuidant sa flor estimada
abandones el
jardí que et feia viure.
Marxa teu mirar
i teva paraula,
teu voler-ho tot
al punt i lloc sense falsia,
ton treball
sabent que és què vols i que fa falta...
Te’n has anat
cap al núvol poc a poc
deixant en el
jardí tristor i enyorança.
Aquí et veurem
en la memòria eterna
que del Amor i
Pau sempre ens en parla.
DE REBAIXES 18.-
ANTON.-T.E..-17-5-18
................
137.- 18-5-18
Un llençol ben
brodat i ben estès
en aquest llibre
del viure
és un moment...
No penseu que
cada instant
és una eternitat
?...
Un instant que
ens el fem nostre
amb el treball
constant,
que posarem a la
bossa
on fan memòria els records.
DE REBAIXES 18.-
ANTON.- T.E.- 18-5-18.
.............
138.- 19-5-18
L’aigua com
llengua abrasant
fa pas en la
roca...
El vent llima
delicadament
l’abrupte
roca...
El sol, la llum
estén sa cabellera
circumdant la
roca...
Segles de
constància
hi esmerça sense
delit
amb calma, amb
constància
S’ho pren com
una joguina,
un passar el
temps,
en un treball
sense disbauxa,
sense
neguitejar-se.
DE REBAIXES 18.-
ANTON.-T.E.-19-5-18.
.............
139.- 20-5-18.
S’esplaiava en seus pensaments
plens d’un boirim de males memòries.
Li influïa el veure l’infausta plèiade
de personatges bocamolls i xerraires
que portaven el paper escrit gravat
i el repetien com lloro lliure de gàbia.
Veia la pedra que representava la veu
que escampava mentides i supèrbies
pujant fins al cel en seves afirmacions
trencant el roc fent-ne reble
que introduïen en las butxaques
de tots els creients als que fanatitzaven.
Des del muntanyot on feien les prèdiques
irrompien segurs i prepotents
en seva borratxera que imposaven.
Em faré de pedra per que hi rebotí
la paraula que em volen imposar.
DE REBAIXES 18.-
ANTON.- T.E..- 20-5-18.
..................
140.- 21-5-18.
No, que no caigui el marge i revingui,
malauradament, escala fàcil d’assolir
que pugui envair-ho la inutilitat dels
ineptes
que no poden sofrir se’ls menti son orgull.
Pedra a pedra i reble a reble
amb la valentia en tots i de tots,
impertorbables, hem de ser forts.
Podem revertir la muntanya en pla
i comprendre la dignitat de l’altre...?
Es difícil giravoltar el fet del contrincant,
ja que la paraula dura, insidiosa, burleta,
passa del concepte d’escoltar
i sense parla voluntària en els dos caps
i que despentina a qui en la conversa
es sent amb ànims d’entesa.
Ens queden segles d’assimilació.
Que no caigui nostre marge de lluita.
DE REBAIXES 18.- ANTON.- T.E.-21-5-18.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada